diamants per a l'eternitat

Amb sis anys, vaig tenir una revelació estètica: en una pel·lícula del James Bond, un malvat contrabandista abocà sobre una taula un maletí ple de diamants.
L'esclat de llum em commogué fins al punt d'haver marcat la meva percepció de la Bellesa. Des d'aleshores, sempre m'he sentit atret estèticament per les pedres precioses i les considero una de les manifestacions més sobrenaturals i inquietants de l'univers. Per això sempre busco en el meu treball el refinament, la brillantor i la superioritat estètica. De fet, encara avui puc passar-me hores davant dels aparadors d'una joieria mig hipnotitzat... potser per això "Breakfast at Tiffany's" és una de les meves pel·lícules favorites.
No és el seu valor econòmic allò que m'atreu, sinó el seu estrany poder, el seu misteri, la seva capacitat de seducció.
Per a mi, la Bellesa sempre ha de ser inassolible, enigmàtica, gairebé dolorosa... li ho diu algú que, des de que es lleva fins que s'adorm, no deixa de pensar en això.
Quan vaig tenir davant els meus ulls la fotografia d'aquesta galàxia, em vaig adonar del perquè, com en les pedres precioses, de la meva fascinació per les estrelles. Són joies incandescents exposades a l'aparador negre mat de l'univers... i encara que alguns físics s'entestin a donar-hi explicació, per a mi, les galàxies són com els diamants que brillaven violentament en aquella pel·lícula del James Bond.

Jordi Labanda (il.lustrador)